Espigues, maleïdes espigues!

La reconeixeu?

De petita jo li deia "la planta dels nòvios",

perquè les amigues ens llençàvem les

 espigues a la samarreta per veure quants

nòvios tindríem segons les espigues que 

quedéssin penjant.

Estem en plena primavera: temps de flors, més hores de sol, caloreta... i espigues! Aquest cap de setmana ja n'he tret dos a dos gossets que després de passejar pel camp els havia entrat una espiga a l'orella, i sacsejaven el cap sense parar.

Les espigues són les flors de les gramínies, especialment la civada silvestre, una mala herba que creix a qualsevol lloc.

Segurament sabeu d'algun gos, potser el vostre, que ha patit els problemes de les espigues: es fiquen per qualsevol forat, especialment per les orelles, fent que l'animal sacsegi molt el cap i de vegades camini amb el cap tort. També poden clavar-se a la pell, molts cops entre els dits, i van avançant per sota de la pell produïnt molèsties i infeccions, i el gos no deixa de llepar-se la pota en un intent d'alleujar-se.

Però segurament no ho aconseguirà si no l'ajudem. Les espigues tenen una forma que els fa molt fàcil clavar-se o passar per llocs estrets, però un cop a dins, la seva forma i la disposició d'uns pèls rasposos que tenen fan que sigui gairebé impossible que surti per on ha entrat. L'espiga sempre té tendència a avançar, clavant-se i endindsant-se més i més, com si fos un arpó dels de pesca submarina.

Per això és molt important que, quan aneu amb el vostre gos a passejar per zones verdes, en tornar reviseu el seu pelatge, especialment les orelles, el culet i entre els dits de les mans i els peus per treure totes les espigues que trobeu.

Mireu-la, ben camuflada a punt de clavar-se!

I si, tot i així, unes hores o dies després d'un passeig pel camp el vostre amic sacseja el cap, o esternuda com un boig, o es llepa molt alguna part del cos, aviseu el veterinari!

El cicle reproductiu de la gossa

 Imatge cortesia de Marin / FreeDigitalPhotos.net

Molts propietaris d’una gosseta, sobretot si és un cadell, desconeixen com funciona el seu cicle reproductiu: què vol dir quan perden sang, quan poden quedar-se embarassades, quants zels tindrà a l’any... És per això que he decidit escriure aquest post sobre el cicle reproductiu de la gossa, on explicaré les etapes del cicle i què podem esperar en cadascuna d’elles.

La pubertat en una gossa sana comença entre els 6 i els 18 mesos d’edat. Moltes vegades aquest primer zel és molt poc evident i pot passar desaparcebut pels propietaris, cosa a tenir en compte si la cadelleta té contacte amb mascles, perquè podria quedar-se embarassada.

A partir d’aquest moment la gossa tindrà zels dos cops l’any aproximadament, encara que la durada del cicle pot variar d’un individu a un altre, sent l’espai normal entre zels d’entre 4 i 12 mesos. Un cop la gossa ha tingut els primers zels, la durada del seu cicle serà estable al llarg de la seva vida adulta. 

A partir dels 8 anys d’edat, la durada i freqüència dels cicles és menys regular i l’interval entre un zel i un altre es pot allargar. Les gosses no tenen menopausa. Per tant, mai deixen de tenir zels, si bé aquests són menys fèrtils.

Fases del cicle

Quan una gossa comença el seu cicle, el primer que veiem és que la vulva s’infla i hi ha pèrdues sanguinolentes. És quan acostumem a dir que la gossa “té la regla”, però això és incorrecte, ja que quan una dona té la menstruació és perquè ja han passat els dies fèrtils d’aquell cicle i no ha quedat embarassada, mentre que quan una gossa comença a perdre sang vol dir que el cicle tot just comença, i en uns pocs dies començarà a acceptar el mascle i ser fèrtil.

• Proestre. És la primera part del cicle, dura de 3 a 17 dies (el més freqüent és entre 1 setmana i 10 dies) i es caracteritza per aquestes pèrdues sanguinolentes i perquè els mascles se senten atrets per ella però ella NO els accepta.

• Zel, o Estre. És el període en què la femella accepta al mascle per a la còpula i pot quedar-se embarassada. Aquest període dura entre 3 i 21 dies (generalment 1 setmana), i els primers dies la gossa encara perd sang, però mica en mica en perd cada cop menys i el color de la secreció es torna més claret o marronós.

• Quan el zel s’acaba, la gossa no atrau els mascles.

o Si la gossa ha quedat gestant, l’embaràs durarà aproximadament dos mesos (la mitjana és de 63 dies, però pot avançar-se o endarrerir-se fins a 1 setmana)

o Si la gossa no ha quedat gestant, als dos mesos de finalitzar el zel podem trobar símptomes de pseudogestació (l’anomenat “embaràs psicològic”), que és totalment normal però pot portar problemes si la gossa fabrica molta llet o es torna agressiva. El tema de la pseudogestació el tractarem més àmpliament en un altre article.

•  Anestre. Un cop passats 2 mesos després del zel, l’úter entra en repòs (“anestre”) fins el proper cicle, que començarà amb un nou proestre.

Socors! Diarrea!

© Aguirre_mar | Dreamstime Stock Photos &Stock Free Images

A tots ens ha passat algun cop de tornar a casa i trobar que el nostre gos o gat ha fet diarrees. En la majoria dels casos es resolen soles, però ¿quan cal preocupar-se per les diarrees del nostre company? Què podem fer per ajudar-li a solucionar-ho?

La diarrea, de manera semblant al vòmit, és un mecanisme del cos per tal d’expulsar allò que li fa mal. La majoria dels casos apareix de cop a conseqüència de la ingesta d’alguna cosa que no és habitual en la dieta de l’animal, fins i tot encara que ja ho hagi menjat algun cop abans. Aquests casos solen resoldre’s per si sols, quan l’animal torna al seu menjar habitual i es recupera l’equilibri intestinal.

Com ajudo al meu gos o gat amb diarrea?

• Dieta astringent: Si identifiquem que l’animal ha ingerit aliments poc habituals, en mal estat o irritants per l’estómac (que tinguin espècies, per exemple), podem fer un parell de dies de dieta astringent per tallar la diarrea, per exemple amb arròs i pollastre ben bullits, sense la pell del pollastre i sense oli. La majoria de diarrees es resolen amb aquesta mesura.
• Treure’l a passeig més sovint, o canviar la sorra amb més freqüència. Un gos educat per fer les seves necessitats al carrer ho passa malament si per la urgència ha de fer les seves deposicions a casa, i un gat pot començar a fer les seves necessitats a altres llocs si es troba que la safata de sorra està bruta. A més, ens evitarem problemes d’olors.
• Proporcionar-li aigua fresca i neta en abundància per recuperar els líquids que està perdent en les deposicions. L’aigua no ha d’estar freda de la nevera.
• Desparasitació. Els paràsits intestinals poden ser causa de diarrees, i a més són transmissibles a les persones i a altres animals. La desparasitació interna s’hauria de fer per rutina cada 3 mesos en gossos i gats. Si el teu animal fa més de 3 mesos que va prendre la pastilla pels cucs, o si veus cuquets blancs o grans d’arròs (són els ous de les tènies) a les femtes, dóna-li un desparasitador intern.
• No el renyis per fer-ho on no toca. No ho pot evitar!

Quan la consistència de les femtes sigui normal, anirem incorporant mica en mica l’aliment habitual de l’animal barrejant-lo amb la dieta astringent, per no fer un canvi brusc que torni a desequilibrar el seu intestí.

Quan ens han de preocupar les diarrees?

Si el vostre animal es troba en qualsevol d’aquestes situacions, no espereu a veure si les diarrees es resolen soles. Aviseu a un veterinari.

•          Si l’animal és un cadell no vacunat.
•          Si hi ha sang en quantitat abundant a les deposicions.
•          Si la diarrea és molt líquida i molt abundant, ja que hi ha risc de deshidratació.
•          Si l’animal té febre (mesurada amb un termòmetre introduït a l’anus, la temperatura normal de gossos i gats oscil.la entre 38 i 39ºC)
•         Si trobeu trossos d’algun objecte que l’animal s’ha menjat i li pugui fer mal (una joguina, ossos, algun tòxic).
•         Si les deposicions són de color negre o negre-verdós, ja que indica que hi ha sang digerida i per tant que pot haver un sagnat als primers trams de l’aparell digestiu.
•         Si van acompanyades de vòmits continuats.
•         Si el problema no millora amb un parell de dies de dieta astringent.
•         Si l’animal mostra signes de trobar-se molt malament (no es mou, es queixa molt, no vol menjar, li fa mal la panxa)

En qualsevol d’aquests casos, porteu l’animal i una mostra de les femtes el més recent possible al veterinari, que us preguntarà tot de coses respecte l’aspecte i la freqüència de les deposicions i farà les proves convenients per investigar la causa. Aquesta pot ser molt variada i potser al final només caldrà fer dieta uns dies més, però són tantes i tan variades les causes que poden portar a una diarrea d’aquestes característiques que, en la meva opinió, més val no arriscar-se.

Vacuna de Leishmania: ¿Vacuno o no vacuno?

L'elecció és vostra.

© Kochergin / StockFreeImages.com

Ja fa un any que va sortir al mercat una nova vacuna que ens va il·lusionar a tots els que tractem amb gossos i hem vist els problemes que pot comportar la malaltia anomenada leishmaniosi. Però hi ha controvèrsia al voltant de l'ús d'aquesta vacuna, per dubtes respecte la seva eficàcia i els efectes secundaris que pot donar. En aquest post pretenc ajudar-vos a prendre la decisió sobre vacunar o no vacunar el vostre gos contra aquesta malaltia.

La leishmaniosi es transmet per la picada d’un mosquit, i produeix tota una sèrie de problemes al gos que poden anar des d’un problema de pell amb molta caspa, ferides o petits bonys, fins a afectar-li els ronyons, provocar-li anèmia, fer-lo aprimar-se moltíssim i, si no arribem a temps, pot causar-li la mort. 

Recordo que quan vaig començar a fer pràctiques al veterinari del poble dels meus avis, la leishmaniosi era una sentència de mort. Es podia tractar, sí, però la majoria dels animals acabarien morint en poc temps, en condicions bastant dolentes, i en molts casos s’eutanasiava l’animal per evitar-li el patiment. Afortunadament la ciència avança, i avui dia la leishmaniosi és una malaltia en què, si bé no aconseguirem que l’animal es curi del tot, sí que la podrem controlar i donar una qualitat de vida a l’animal, fins al punt de suspendre la medicació durant períodes llargs en alguns casos. És tot un èxit!

Ara tenim la opció de vacunar els nostres gossos per evitar que agafin la malaltia. És una gran notícia! Protegir-los d’aquesta malaltia tan greu, crònica i costosa de tractar és quelcom que veterinaris i propietaris esperàvem amb impaciència.

Hem d’entendre que ens trobem davant d’una vacuna nova, i tot i que més de 100.000 animals ja han estat vacunats a Espanya, encara queda molt per saber d’aquest nou medicament, i pot anar apareixent nova informació que ens faci decantar pel sí o pel no. Els dubtes avui dia vénen per dues bandes: l'efectivitat de la vacuna i les reaccions adverses que pot donar. A continuació intentaré explicar la veritat que hi ha darrera de cadascun d’aquests aspectes, però sereu vosaltres, els propietaris de l’animal, els que finalment haureu de decidir.

Imatge cortesia de Vichaya Kiatying-Ansulee
FreeDigitalPhotos.net 

És eficaç, la vacuna?

Moltes persones no són conscients que cap vacuna protegeix al 100%. Segurament coneixeu persones que han agafat la grip després de vacunar-se, i personalment he vist casos d’animals que han agafat la malaltia per la qual es van vacunar fa uns mesos. El que passa amb la vacuna de la Leishmània és que en comptes de protegir al 97 o 99% com altres vacunes, “només” protegeix un 93%. Això és molt! Però com la Leishmània és una malaltia tan freqüent, no és rar trobar de tant en tant un animal que s’ha vacunat i tot i així ha agafat la malaltia.

Així doncs hem de dir que sí, la vacuna és eficaç, però com en totes les vacunes, hi ha un petit percentatge d’animals en què no funcionarà. Per això hem de protegir als nostres gossos d’altres maneres, a més de la vacuna, per reduir encara més les possibilitats d’emmalaltir de leishmaniosi.

Efectes secundaris

Les vacunes, com tots els medicaments, poden tenir efectes secundaris i reaccions adverses. Molts gossos estan una mica adolorits, tristos o tenen unes dècimes de febre després de vacunar-se de qualsevol de les vacunes que porten molts anys al mercat. En el cas de la vacuna de la leishmània, s’ha trobat que aquestes reaccions són una mica més freqüents que en altres vacunes per gossos.

En primer lloc, en pràcticament tots els casos dóna una reacció local en el lloc on ha estat injectada pel veterinari, amb dolor que de vegades pot ser intens. En alguns casos molt rars, aquesta reacció local s’agreuja i pot caure la pell de la zona d’injecció, fent una ferida més o menys grossa que requereix atenció veterinària.

A més a més, hi ha un petit percentatge de reaccions més escandaloses, com picor per tot el cos, febre, apatia, problemes digestius, no voler menjar, se’ls poden inflar les orelles, la cara, i en alguns casos s’han donat desmais i casos d’al·lèrgia, on s’infla la gola i l’animal no pot respirar i hem de córrer al veterinari.

Totes aquestes reaccions, si llegiu els prospectes de la majoria de medicaments que teniu a casa, veureu que es poden donar en molts medicaments. Es pot ser al·lèrgic a qualsevol cosa, i els efectes secundaris són molt variats i en ocasions poden ser greus en la majoria de medicaments que prenem o que donem als nostres animals.

Així doncs, què fer? Tenim per una banda el risc que el nostre gos agafi una malaltia crònica que pot ser mortal, i per l’altra, la possibilitat de protegir-lo amb un cert marge d’error i amb la possibilitat de reaccions adverses que van des d’un doloret a la zona de la punxada fins una possible reacció al·lèrgica generalitzada i perillosa.

Tu què faries? Vacunaràs el teu gos contra la leishmaniosi?

Un apunt que no puc deixar de fer: El preu. És cert, la vacuna costa força diners. Però si coneixeu algú que tingui un animal malalt de leishmaniosi, pregunteu-li quants diners es gasta en medicaments i controls veterinaris... i decidiu vosaltres mateixos.

El meu gat perd pèl

Els gats de la raça Sphinx tenen alopècia pròpia de la raça.
© Alry | Dreamstime Stock Photos & Stock Free Images

Tots els animals peluts tenen períodes de caiguda de pèl normals, associades als canvis de temperatura de l’ambient. Això és normal i no ens ha de preocupar, sempre que veiem que l’animal es troba bé i que la pèrdua de pèl no és exagerada ni deixa clapes sense pèl a la pell. 

Però quan un gat perd tant de pèl que se li veu la pell a llocs on no s’hauria de veure, és ben segur que passa alguna cosa. Si no ha patit cap “accident” com una baralla amb un altre animal o una estirada de pèls per part del nen/a de la casa, sens dubte haurem d’anar al veterinari perquè esbrini què pot estar passant. Aquest ens farà algunes preguntes que cal que portem clares des de casa. La primera molt probablement serà: Es rasca?

Els gats es rasquen amb les ungles, com tothom, però també manifesten picor llepant-se amb aquesta llengua tan rugosa que tenen o fregant-se la zona que els pica contra el que trobin: un sofà, una cantonada de la paret, les nostres cames... És molt típic per exemple en gats al·lèrgics que es freguin el ulls contra la mà o el cos del propietari, en un gest que sembla carinyós però que si és insistent ens hauria de cridar l’atenció.

Les espícules de la llengua dels gats serveixen per netejar el pèl, però també per arrencar-lo.
Fotografia sota llicència CC BY. Autor: Jennifer Leigh

La presència o absència de picor pot ser la clau per arribar a saber què té el nostre gatet o gateta. Picor des del principi pot indicar una al·lèrgia o una infecció d’algun tipus. Però un gat que perd pèl i té zones “calbes” que no piquen, especialment si és al cap, té molts números de tenir una infecció per fongs. El problema vé quan la pell, que sense pèl queda desprotegida, s’infecta i llavors comença a picar. Potser ara té una infecció, però si no arreglem el primer que va causar la pèrdua de pèl, el problema no se solucionarà, o millorarà però tornarà a recaure.

Serà doncs, molt important fer memòria i recordar si el gat es rascava la zona on ha perdut el pèl abans que es caigués el pèl o si primer es va caure el pèl, i després es va començar a rascar.

Aquesta i altres seran les preguntes que us farà el vostre veterinari, com quan va començar a perdre pèl, si li havia passat abans, si sabem si als seus pares, germans o altres animals que convisquin amb ell els ha passat quelcom similar, si el nostre gat ha pres algun medicament o ha menjat alguna cosa diferent últimament abans de començar a perdre pèl... Així com saber si es troba bé, si menja bé, o si pel contrari el trobem moix, que té menys ganes de jugar o que beu més aigua o fa més o menys pipí que abans.

No ens hem d’espantar; la majoria de causes per les què un gat perd massa pèl es poden solucionar (tot i que de vegades caldrà tenir paciència) i rarament indiquen un problema greu de debò. Però algunes vegades pot ser indicatiu d’alguna cosa més greu, o pot ser poc greu però contagiós per les persones o per altres animals, i per això sempre haurem d'avisar al veterinari si veiem que el nostre gatet o gateta té clapes sense pèl.

Per què borden els gossos, o... Que calli d’una vegada, si us plau!!

Us seré sincera. Fa dies que dono voltes a quin escrit penjar al bloc, quin us pot interessar més, però el que finalment m’ha fet decantar ha estat  la situació que estem vivint a casa. El gos d’un veí es passa tots els matins bordant, i els caps de setmana de vegades el dia sencer. Resulta molt molest i de vegades inclús desesperant. Tot això m’ha fet pensar que el lladruc podia ser un tema interessant a tractar aquí al bloc, així que aquí us deixo la resposta a la pregunta que molts ens hem fet en situacions així... Per què no calla d’una vegada?

Començarem parlant del lladruc. El lladruc és una forma de comunicació pels gossos. Però, a diferència de nosaltres, que ens comuniquem principalment per paraules, per als gossos els lladrucs són només una forma més de comunicació, seria una mica com els crits en les persones: normalment la gent no es comunica només a crits. Quan algú crida, se m’acut que ho pot fer per dolor, per ràbia (en una discussió, per exemple), per cridar l’atenció (pensem en un nen), o per estar en un grau d’excitació elevat (com pot ser veient un partit de futbol), per citar-ne algunes situacions. Aquestes serien les nostres motivacions per cridar, l’estat d’ànim que ens fa alçar la veu. Pels gossos, les motivacions per bordar són les següents:

•           Lladruc d’alarma
•           Lladruc per joc
•           Lladruc instrumental
•           Lladruc per por o ansietat

El lladruc d’alarma és aquell que es fa per alertar la família, per exemple de l’arribada d’un intrús. És el típic lladruc dels gossos de les urbanitzacions quan passa algú per davant, o del gos de pis quan algú truca a la porta, i té un patró molt característic: generalment és un o dos lladrucs sols seguits de seguida d’una sèrie de lladrucs encadenats, un “bup! bubububup!”.Aquí en teniu una mostra que vaig enregistrar passejant per una urbanització prop de Cardedeu, quan anava deixant la meva targeta a les bústies de les cases que tenien gos.

Posició corporal d'un gos en actitud de joc.
Imatge cortesia de Vlado / FreeDigitalPhotos.net 

El lladruc per joc forma, com diu el seu nom, part del joc, i ve motivat per l’alegria i l’excitació lligades a jugar. Són lladrucs aïllats, acompanyats de tota una demostració corporal del goig o les ganes de jugar.  

El lladruc instrumental és aquell en què l’animal utilitza el lladruc com una manera d’aconseguir alguna cosa, el lladruc es converteix en un instrument per aconseguir quelcom. Pot ser la manera de cridar-nos l’atenció, ja que ha après que quan borda el mirem i ens fixem en ell; també pot ser el lladruc après a una ordre. En el lladruc instrumental l’animal és “conscient” de què està bordant, ho fa amb una intenció, mentre que en la resta de tipus de lladruc podríem dir que el lladruc és el reflex d’un estat d’ànim, que l’animal “no ho pot evitar”.

El lladruc per por o ansietat és el lladruc que trobem en animals que estan en una situació que els supera, com pot ser una baralla, trobar-se en perill (ells o algú de la seva “família”, humana o animal) o viure una situació de pànic, com pot ser quedar-se sol. Molts cops són lladrucs barrejats amb gemecs o plors i, en el cas de quedar-se sol, de vegades també sentim udols.

Si sabem identificar el tipus de lladruc del nostre gos en un moment concret, podrem saber la seva motivació i per tant sabrem com evitar-ho si la situació no és la més convenient. Si és un lladruc d’alarma, marxarà quan el que motiva l’alarma desaparegui, com quan la persona que passa pel carrer se’n va, o quan el gos s’adona que és algú conegut. Si és un lladruc per joc, desapareixerà en desaparèixer totalment el joc, per exemple donant a l’animal una activitat alternativa a fer. El lladruc instrumental desapareix quan el gos obté el que vol, però això és delicat perquè llavors cada cop que vulgui alguna cosa bordarà i pot arribar a ser insuportable. Si ens adonem que està bordant per cridar l’atenció, l’hauríem d’ignorar per tal que vegi que així no aconseguirà res. Ho sé, és més fàcil de dir que de dur a terme... Però cal tenir força de voluntat i estar convençuts que, quan se n’adoni que així no aconsegueix res, callarà.

El lladruc per por o ansietat mereix una menció a part. Per la mateixa lògica que hem fet servir als altres tipus de lladruc, quan desaparegui el motiu d’angoixa, el lladruc desapareixerà. Si un gos borda perquè té por dels trons, segurament no pararà fins que passi la tempesta. Si un animal borda i udola perquè s’ha quedat sol a casa, pot no parar fins que els amos tornin, encara que passin hores, tot i que alguns paren abans de pur esgotament. Però quan estem davant d’un lladruc per angoixa o por i no es tracta d’una situació puntual sinó que passa un cop i altre, la qüestió principal, al meu entendre, ja no és com fer callar el gos o si ens molesta més o menys. La qüestió principal és que l’animal està patint. Davant d’un lladruc per por o ansietat que es presenta de manera repetitiva, hem de demanar el consell d’un especialista, un etòleg (especialista en comportament animal) que ajudi al nostre gos a superar aquesta por.

És aquest tipus de lladruc el que tenen  animals que tenen pànic a quedar-se sols, que és el que crec que li passa al gosset del meu veí. Si coneixeu algun gos que es comporti així quan es queda sol, faríeu bé de dir-li al seu propietari, ja que moltes vegades no en tenen ni idea, perquè el gos només borda quan l’amo no hi és. El primer cop que senten dir que el seu gos borda i molesta els veïns no s’ho poden creure, perquè generalment són animals molt bons que es porten molt bé quan els amos estan a casa. Amb paciència i dedicació, i el consell d’un especialista, aquests gossos poden superar les seves pors i esdevenir animals molt més feliços.

Espero que us hagi semblat interessant aquest article; si se us acut algun tema que us agradaria que es tractés al bloc, no us talleu! Deixeu un comentari o envieu-me un correu.

FLUTD o perquè el meu gat no pixa bé

Molts propietaris de gat han passat per l’angoixant situació de veure que el seu gat va a la caixa de sorra i sembla que vol orinar, però no surt ni gota, o surt molt poquet, i l’animal es queixa, es llepa o fins i tot orina gotetes de sang. De vegades l’únic que veiem és que la sorra es manté neta més temps de l’habitual, o trobem petits pipís a diferents llocs de la casa quan abans no havia passat mai.

El FLUTD (malaltia del tracte urinari inferior dels gats) és un problema relativament freqüent en els gats domèstics, que es caracteritza per dificultat o dolor en orinar. L’animal fa visites contínues “al lavabo”, orinant unes poques gotetes cada vegada i de vegades fent-ho fora dels llocs habituals, de vegades amb sang a l’orina. Freqüentment podem veure que l’animal adopta la postura d’orinar i fa força, de vegades miolant per la molèstia que li produeix, i és molt característic que després es llepi insistentment els genitals.

Hi ha casos en què la causa de la obstrucció és una infecció d’orina o la presència de sorra o pedres a la bufeta de l’orina, que fan un tap, però en més de la meitat dels casos la causa és una Cistitis Idiopàtica Felina: un tipus d’inflamació de la bufeta de l’orina que és de causa desconeguda, i que molts cops està associada amb situacions d’estrès.

Davant la sospita de què un animal pateix FLUTD, és molt important no endarrerir la visita al veterinari, ja que EL FLUTD ES POT CONVERTIR EN UNA SITUACIÓ D’URGÈNCIA, perquè si no pot orinar, les toxines que normalment s’eliminen pel pipí passen a la sang de l’animal fent mal als seus òrgans. Un senyal de què el gat comença a intoxicar-se per no poder orinar és que vomita.

El veterinari voldrà segurament analitzar l’orina de l’animal, per la qual cosa és convenient dur una mostra d’orina en un pot estèril, si ens és possible. El FLUTD és un problema greu que es pot resoldre amb medicació, canvis d’hàbits i d’alimentació, però molts cops cal passar per quiròfan per col·locar una sonda a l’animal per tal que pugui orinar bé.

És bastant freqüent que recaiguin a les poques setmanes o mesos d’haver millorat, per la qual cosa és molt important seguir acuradament les indicacions del veterinari. Tot i així, pot haver recaigudes en gats especialment sensibles.

Qualsevol gat pot patir FLUTD, però s’ha vist que hi ha coses que predisposen a un gat a patir un d’aquests episodis tan desagradables: tenir sobrepès, no fer exercici, beure poc, ser un animal nerviós, poruc, o tenir problemes amb altres gats que viuen a la casa són alguns dels factors que s’ha vist que poden influir.